Recordo el meu gran primer os l'enemic final del King of Fighters 95, Omega Rugal si no estic desmemoriat. Engegaves la Saturn, et passaves tot el joc sencer i quan arribaves al final amb un nivell prou alt de dificultat acabaves llençant el comandament a terra.
Poc després va arribar un dels crossover de Capcom, no sé quin era -en van sortir una pila-. Jo diria que es tractava del X-Men vs. Street Fighter, l'enemic final era Apocalypse i només el podia guanyar amb Ryu, llençant "kames" tota l'estona, la qual cosa em sembla una autovergonya!

I allà es van desencadenar tots els jocs en 2D, els King of Fighters, els Guilty Gear, els Marvel vs. Capcom... i la punyetera mania de fer un enemic final impossible. Quina gràcia hi ha en tot això? Comprar-te un joc per no poder arribar mai al final?
Però el despropòsit va arribar amb "Bangai-o" de la Dreamcast i "Arc the Lad", els dos amb una bona pila d'hores i els dos arribats al final amb no gaires dificultats. I de cop i volta em vaig veure envoltat de míssils al "Bangai-o" i amb un enemic final a l'"Arc" impossible de batre, i impossible de tornar enrere per guanyar experiència.
Estic d'acord, els jocs han de ser difícils. Però que relaxin, per l'amor de déu, que amb alguns gairebé agafo atacs de cor!!!! I el Yakuza, que me l'estic acabant ara, quina càmera, hauríem de cremar amb torxes als programadors!!!