***************************************************************************************** Dissabte 00:00. Es tanca l'acceptació de talls musicals. Moltes gràcies per la vostra participació. Al final hem acceptat 16 noves versions del Mario. Ja us dic ara que pel proper concurs tancarem l'acceptació al migdia, que ja és molt tard i demà ens hem d'aixecar molt d'hora. Per cert, novetats en el premi: Avui començava a estar nerviós perquè la màquina encara no ens ha arribat, però el Manuel de Nintendo m'acaba de dir "Van la wii, el brawl, el galaxy, mario kart y 2000 puntos wii. te llegara el lunes seguro". ;-D Fins demà dissabte a les 13:00 !!!!!! **************************************************************************************
Per cert, això és un bloc de discussió, podeu comentar, criticar o elevar el que volgueu. Continuarem penjant els que vagin arribant i passant el tall dels Game Masters Certificate Quality.
Alguns usuaris de l'Explorer poden no visualitzar bé el post. Heu d'estar al dia de Shockwaves i Flashes.
Res substancialment important, però teniu un dia menys per enviar-nos la vostra creació de la cançó del Mario, ja que avancem un dia l'anunci del guanyador o guanyadora. Així doncs, serà en el programa del proper dissabte dia 6 de setembre a les 13:05, que donarem el nom del afortunat concursant. Admetrem els muntatges fins divendres 5 a la mitjanit.
La setmana passada vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert molt especial, el Video Games Live. Per aquelles persones que no sàpiguen de què estic parlant els remeto a la pàgina web dels seus organitzadors, però en resumides comptes, podríem dir que és un concert en el qual una orquestra completa interpreta les melodies més famoses de molts videojocs de totes les èpoques. A banda de la música, també té gran importància el component visual, ja que darrere de l'orquestra hi ha una gran pantalla sobre la que es van projectant imatges dels joc. Així, sota l'aparença d'un concert de música clàssica de tota la vida hi ha, ni més ni menys que les cançons de Super Mario Bros, Zelda, Metal Gear Solid o Halo, entre molts d'altres. Interessant veritat?
El passat 20 d'agost aquesta proposta creada i produïda pels compositors de música per a videojocs Tommy Tallarico i Jack Wall va fer una actuació a Leipzig aprofitant la celebració de la Games Convention. És aquí on per fi vaig poder viure l'experiència d'aquest Video Games Live, després d'anys seguint-la per la xarxa a través del YouTube i dels comentaris de persones que hi havien anat. Ara, ja puc dir-vos quines són les meves impressions després d'assistir-hi.
El Video Games Live és un concert on es respirà bon rotllo, la gent que decideix comprar unes entrades sap on va i porta bona predisposició per passar una bona estona. És un concert on el públic participa expressant les seves emocions cridant en veu alta, i de fet, en Tommy Tallarico, que exerceix de mestre de cerimònies, esperona el públic a cridar i embogir-se amb els diferents temes. El fet que els fans cridin és divertit, i en aquest sentit la imatge que se'n resultat de tot l'espectacle és la d'uns fans dels videojocs completament alliberats dels prejudicis que encara avui existeixen si afirmes obertament que t'agraden els videojocs. És com una catarsi col·lectiva destinada als més fanàtics dels videojocs. Una mena de terapia de grup on afloren tota mena de sentiments nostàlgics en veure clàssics com Space Invader, Ghoul's and Ghosts o Donkey Kong circulant per la pantalla.
La participació no només es redueix a cridar com micos engabiats, també -com no podria ser d'una altre manera- hi ha una part interactiva on es crida una o diverses persones voluntaries per pujar sobre l'escenari i jugar en directe, mentre la orquestra toca al ritme de la partida. Així, trobem un intent de fer una partida en directe a l'Space Invaders on el jugador s'ha de desplaçar físicament sobre l'escenari per moure la seva nau, un duel de Frogger, o una interpretació de Guitar Hero. Que consti que vaig pujar les mans i cridar com el que més per sortir en les tres ocasions però no vaig tenir sort. Massa bo, devien pensar (sobretot a l'últim, si sobretot a aquest, en efecte).
Què més tenim? Doncs la participació d'un cor i de cantants, la intervenció en plan estrella del rock de Tommy Tallarico amb la guitarra elèctrica, o el que més agrada al públic i que jo no acabo d'entendre, la participació del pianista japonès Martin Leung. Quan apareix aquest senyor el públic es torna boig, és un noi que es va fer famós a Internet a través dels vídeos que hi havia penjats a la xarxa on interpretava cançons de clàssics dels 8 i 16 bits. S'ha de dir que toca molt bé, i fins i tot, en un moment ho fa amb una bena tapant-li els ulls. Però tal com se'l presenta, com una mena de monstre de circ amb superpoders als dits... Tampoc és tant, al cap i la fi, si una cançó la coneixes de memòria tocar-la sense mirar el piano no és tant difícil com aquí sembla que et vulguin vendre.
A l'actuació de Leipzig es va tocar per primera vegada una suite amb la banda sonora del joc Crysis del compositor d'Israel, Inon Sur. Es va aprofitar que és un videojoc fet a Alemanya per presentar-la en aquesta ocasió especial. En total varen ser gairebé tres hores de concert. Però quan ja portava dos us puc ben assegurar que ja estava fart i vaig començar a mirar el rellotge. Els dos bisos finals sobre Final Fantasy VII i Castlevania (pensats per fer esclatar crits que ni quan el Barça guanya alguna cosa) va ser eterns per un servidor.
El concert sembla que té l'objectiu de reivindicar la qualitat de la música feta per videojocs, i durant tota l'estona Tallarico i companyia van recordant la mateixa cantarella al respecte, cosa que acaba sent exaperant per aquelles persones que d'això no en tenien cap dubte abans d'anar al concert. A nivell musical, les cançons són molt fidels als videojocs, excessivament pel meu gust. Estan ben interpretades, són correctes, per la qual cosa no em puc queixar d'aquest aspecte tant important. Malgrat tot, prefereixo aquelles propostes més petites que a partir de melodies conegudes de videojocs són capaces de donar-hi una volta i presentar-te quelcom realment nou. Propostes musicals com les del grup The OneUps, un recent descobriment personal del qual us parlaré en breu, és un exemple del bon camí a seguir en aquest camp.
Conclusió? El Video Games Live és un bon espectacle. Si no l'has vist encara i t'agraden els videojocs no perdràs el temps, tot el contrari ja que t'ho passaràs molt bé. Però també té els seus punts foscos. El primer, és que des de fa una bona pila d'anys gairebé no han canviat gairebé gens el repertori i per tant no val la pena repetir l'experiència si ja has anat una vegada. En segon lloc -i per mi el més greu del seus errors- hi ha la citada poca voluntat per escapar de les melodies clàssiques i oferir res més que unes versions orquestrals ben executades però poc arriscades respecte de les originals.
Dos dels clàssics més importants dels jocs de lluita, dos tipus de filosofia enfrontats i alhora contemporanis arribaran a finals d'any amb nou videojoc. Un és Street Fighter, que amb la versió "IV" volen fer un gir tècnic espectacular i retrobar-se amb la subsaga "EX", no massa agraciada en l'aspecte comercial però amb cosetes interessants.
L'altre és King of Fighters XII, el que se suposa posa fi a l'actual història. Envoltat de silenci -o oblit- mediàtic, amb una bona renovació tècnica, tan en la placa arcade -Taito Type X2 vers Atomiswave- com en totes les animacions, però fidel a les dues dimensions, les de tota la vida, les que van donar vida a les estrelles de Capcom i SNK.
El moviment de Capcom és el demanat per molts usuaris, que volen es faci un joc amb tot el desplegament que ofereixen les consoles. La resposta de SNK és el somni de molts de nosaltres, per fi es tornen a dibuixar els personatges, aquest moviment l'haguessin hagut de fer fa temps -recordeu els Guilty Gear de Dreamcast?-
I vosaltres, amants del gènere, amb quina opció us quedeu?
Les vacances són per descansar. Per fer coses diferents a les que fem durant la resta de l'any i aquest estiu hem descobert el joc de construcció per exel·lència: KAPLA.
Res més senzill: Peces de fusta allargades (5:1) que pesen molt poquet. No hi ha instruccions ni manuals, la creativitat del jugador és l'única característica que defineix aquest joc.
L'inventor és un alemany amb cara d'il·luminat a qui recomano una bona campanya de màrqueting.
Ara, des d'aquest programa recomanem combinar aquest joc amb una bona partideta online amb el Halo 3.
Estava mirant l'anàlisi que fa "Gametrailers" de Too Human, un dels jocs més esperats per 360 i que porta una pila d'anys en desenvolupament. El cas és que la nota que li han posat i que també està rebent a molts altres llocs - un bé i prou, força justet -, em fa pensar que potser en algun moment algú s'ha begut l'enteniment.
Per què dic això? Senzill, cal realment gastar-se una morterada en fer un joc amb gràfics ultrarrealistes? Al final corres el perill de que et passi que mai l'acabes o que mai no s'acabi de polir prou, que és lo que sembla li ha passat a Too Human.
Quan diem que cada cop costa més -recursos, diners, innovació- fer un videojoc no ens referim a això, perquè Too Human no és res de l'altre món. El cost és proporcional a la capacitat de sorpresa, i la veritat és que els usuaris al final acaben triant. Haurien de seguir l'exemple de Nintendo, amb quatre duros s'han fet els reis de cada nadal.
Recordeu un dels videojocs amb música més moguda de la passada generació? Wipeout, el rei de la velocitat futurista, va néixer a la consola Playstation programat per Psygnosis, companyia que va comprar Sony i que no va impedir que es fes una conversió per la Sega Saturn.
El primer joc basat en Wipeout comptava amb una banda sonora d'escàndol; gràcies a Sony Music recopilava temes molt ballables de gent com Prodigy, Orbital, Apollo 440... Va ser la única cosa que van haver de retallar quan van convertir aquell Wipeout 2097 per la Saturn quan la consola ja estava mig morta.
El seu èxit va ser tan gran que van editar una segona part i va ser un dels títols més esperats per la llavors nou nascuda Playstation 2.El resultat de la saga per la nova consola de Sony però no va ser tan espectacular, tot i que jo el tinc a casa i més d'una viciada m'he fet.
Va acabar amb unes ventes massa discretes, llavors es va reciclar en la portàtil PSP (amb dues entregues, Wipeout Pure i Fusion) i es va anunciar que continuaria en Playstation 3 com a producte descarregable (PS Network), amb les mateixes pistes que per la portàtil però amb nous efectes gràfics, com era d'esperar.
El temps ha passat, el que havia de servir per mostrar les capacitats gràfiques de la PS3 no acabava d'arribar, tothom començava a pensar que Sony se'n desfeia i al final es va fer públic que el joc provocava atacs d'epilèpsia, com els Pokémon de Nintendo. Sembla que un cop arreglats els incidents sortirà ben aviat en la botiga online de Sony, de moment teniu un anticip força interessant en el web del joc.
Els Estats Units es troben de ple en una interminable precampanya electoral. Tot plegat es queda en John McCain contra en Barack Obama -no confondre amb el joc Odama de GameCube- o viceversa. Enquestes, entrevistes, previsions i un rebombori com n'hi ha pocs.
La qüestió és que als canditats els hi busquen les pessigolles amb mil preguntes, els posen sota el microscopi. Fà uns dies van sometre a Barack Obama a una enésima entrevista de caire molt personal, ja sabeu, per saber els gustos personals i apropar-ho més al públic. Vet aquí una pregunta de les que paguen la pena:
What's the last videogame you played? Pong. That gives you a sense of my age. I loved that game.
Talment com tret de la espléndida secció AlterEgo del nostre Generació Digital. Un futurible president dels Estats Units de Nordamérica parlant -breument però parlant- de videojocs. Jo no em puc imaginar a un José Montilla, Artur Mas, José Luis Zapatero o un Mariano Rajoy fent una mínima referéncia als videojocs.
Aixó sí, una mica penós que el Pong hagi estat L'ÚLTIM joc jugat per Barack Obama. Coses de la política, suposo, que et fan viure dins d'una capsa i perdre tota la juventut, 47 anyets que té aquest senyor ara mateix. Ai, Mare de Déu Senyor...
Dimecres a la nit, un cinema de Barcelona al Passeig de Gràcia. Un destacament de l'equip de Generació Digital vigilats de prop per dues escortes, l'Olga i el Jordi. Set entrades per assistir a l'estrena de la darrera pel·lícula de Pixar, Wall-e.
Una prèvia en un bar, el Jordi ens deixa veure el seu iPhone, l'Albert Garcia que el veu s'hi enganxa. Hores més tard encara no sé si el Jordi ha recuperat la seva andròmina... vull dir, mòbil.
Admirem tots plegats la darrera adquisició de la Raquel, Conquer: Live and Reloaded per la Xbox, agraïm que encara es facin jocs "políticament incorrectes". I mentre donem la benedicció a la seva compra, anem tirant cap al cinema.
Un cop dins de la sala es fa el silenci. Crec que per un o altre motiu Wall-e ens captiva a tots, la prova és que fins al final ningú no diu res, només mira amb atenció lo que allà succeeix. I justament això és lo que no vull desvetllar, qualsevol cosa que es digui sobre el guió seria trencar una de les múltiples sorpreses que amaga la pel·lícula.
Al final aplaudiments, comentaris molt positius de tots els assistents i una mica de "run run" a l'estómac, hi ha gana. Anem a buscar els frankfurts més grans de Barcelona mentre comentem els moments memorables.
Hem de repetir l'experiència, ja hem confirmat que serà durant l'estrena de Batman, us deixo la prova immortal per la posteritat d'una jornada totalment digital.
Any i escach després de canviar de pis decideixo treure del seu racó una Dreamcast americana amb adaptador de corrent i xip per poder jugar "region-free" sense haver de posar el "boot loader" -no patiu, sóc bastant original i amb més raó amb consoles SEGA-.
No va, "cagoendena", ja l'hem pifiat, què pot ser? Treus cables, tornes a posar, que si per components, que si per RGB, que si per antena, fa soroll, s'encén però no hi ha imatge.
Al final? decideixo provar un altre transformador, el cable RGB ben apretat a tots dos extrems i un comandament sense VMU i "é boila", tot comença a funcionar de nou, amb el meu flamant "Garou: mark of the wolves" de la mítica SNK.
Conclusió? Què passarà amb la meva col·lecció de jocs per la Dreamcast el dia que aquesta o l'altre (PAL) deixi de funcionar? Per coses com aquestes em sembla MOLT important la retrocompatibilitat, és més, ara que anuncien "Soul Calibur" per XBLA m'emprenya haver pagat en el seu moment pel joc de Dreamcast i no poder-lo fer servir.
Doncs sí, "arrebuscando en el baúl de los recuerdos" he trobat coses molt interessants al Youtube. Resulta que hi ha gent que posa partides senceres de jocs mítics, d'aquells que en subhasta costen una fortuna, és el cas del "Dungeons & dragons collection" de Saturn, que l'estic veient ara més barat que fa uns anyets, només 60€.
Sé que el M.A.M.E. l'emula prou bé, que ha quedat desfasat com molts altres de capcom i la seva joia CPS2, però què voleu que us digui, conserva l'esperit intacte de les partides més ràpides del món, has de prémer quatre botons i amb aquest sistema tirar fins al final, i no és gens avorrit.
El cartutx extra de 4MB per la versió Saturn el fa molt superior a qualsevol cosa vista en 2D en playstation. Altres jocs que he estat mirant, per morbositat més que res:
Tots els dissabtes de tres a quatre de la tarda a Catalunya Ràdio, entreteniment i cultura digital en estat pur. Parlem de videojocs, cinema, música i televisió. A la "Generació Digital" hi conviuen les mirades nostàlgiques i les curioses envers d'allò que encara ha de venir. Barreja doncs, de les últimes tecnologies dels jocs en xarxa amb els videojocs clàssics dels anys 70 i 80.
