Wii, l'alquímia de Nintendo

Tothom sap que la Wii és més o menys una Gamecube pujada de voltes: un processador una mica més ràpid i una tarja gràfica sense millores importants. Nintendo planejava treure al mercat un nou dispositiu de control, però sabia que la seva consola Gamecube ja no tenia el recolzament dels desenvolupadors.

Per això, en una maniobra molt hàbil es va treure de la màniga la seva successora, disfressant la Gamecube de color blanc, aspecte més estilitzat i control interactiu de sèrie. El cost en I+D s'ha reduït a la detecció del moviment, la resta és l'evolució gairebé obligatòria dels fabricants de chips. Per tant, a priori no hi ha res que justifiqui el seu elevat preu de sortida, 250 euros.














I tot i així el públic ha anat a comprar Wii en massa, els usuaris no valoren tant el fet que tecnológicament no estigui al mateix nivell que una PS3 o una X360 com que es pugui jugar entre amics movent el cos. Aviat la Wii, tot i sortir un any després que la màquina de Microsoft, es convertirà en la líder del mercat, i totes les prediccions es basaran en veure quant de temps aguantarà l'embranzida de l'alta definició.

Durant segles els alquimistes van investigar sobre la transmutació dels metalls. El seu interès més gran fou trobar la pedra filosofal, però ni els més destacats representants ho van aconseguir.
En canvi Nintendo, sense voler, ha trobat allò que més se li pot apropar: convertir un tros de ferralla en una olla de diners.