Impressions del concert Video Games Live

La setmana passada vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert molt especial, el Video Games Live. Per aquelles persones que no sàpiguen de què estic parlant els remeto a la pàgina web dels seus organitzadors, però en resumides comptes, podríem dir que és un concert en el qual una orquestra completa interpreta les melodies més famoses de molts videojocs de totes les èpoques. A banda de la música, també té gran importància el component visual, ja que darrere de l'orquestra hi ha una gran pantalla sobre la que es van projectant imatges dels joc. Així, sota l'aparença d'un concert de música clàssica de tota la vida hi ha, ni més ni menys que les cançons de Super Mario Bros, Zelda, Metal Gear Solid o Halo, entre molts d'altres. Interessant veritat?

El passat 20 d'agost aquesta proposta creada i produïda pels compositors de música per a videojocs Tommy Tallarico i Jack Wall va fer una actuació a Leipzig aprofitant la celebració de la Games Convention. És aquí on per fi vaig poder viure l'experiència d'aquest Video Games Live, després d'anys seguint-la per la xarxa a través del YouTube i dels comentaris de persones que hi havien anat. Ara, ja puc dir-vos quines són les meves impressions després d'assistir-hi.


El Video Games Live és un concert on es respirà bon rotllo, la gent que decideix comprar unes entrades sap on va i porta bona predisposició per passar una bona estona. És un concert on el públic participa expressant les seves emocions cridant en veu alta, i de fet, en Tommy Tallarico, que exerceix de mestre de cerimònies, esperona el públic a cridar i embogir-se amb els diferents temes. El fet que els fans cridin és divertit, i en aquest sentit la imatge que se'n resultat de tot l'espectacle és la d'uns fans dels videojocs completament alliberats dels prejudicis que encara avui existeixen si afirmes obertament que t'agraden els videojocs. És com una catarsi col·lectiva destinada als més fanàtics dels videojocs. Una mena de terapia de grup on afloren tota mena de sentiments nostàlgics en veure clàssics com Space Invader, Ghoul's and Ghosts o Donkey Kong circulant per la pantalla.

La participació no només es redueix a cridar com micos engabiats, també -com no podria ser d'una altre manera- hi ha una part interactiva on es crida una o diverses persones voluntaries per pujar sobre l'escenari i jugar en directe, mentre la orquestra toca al ritme de la partida. Així, trobem un intent de fer una partida en directe a l'Space Invaders on el jugador s'ha de desplaçar físicament sobre l'escenari per moure la seva nau, un duel de Frogger, o una interpretació de Guitar Hero. Que consti que vaig pujar les mans i cridar com el que més per sortir en les tres ocasions però no vaig tenir sort. Massa bo, devien pensar (sobretot a l'últim, si sobretot a aquest, en efecte).



Què més tenim? Doncs la participació d'un cor i de cantants, la intervenció en plan estrella del rock de Tommy Tallarico amb la guitarra elèctrica, o el que més agrada al públic i que jo no acabo d'entendre, la participació del pianista japonès Martin Leung. Quan apareix aquest senyor el públic es torna boig, és un noi que es va fer famós a Internet a través dels vídeos que hi havia penjats a la xarxa on interpretava cançons de clàssics dels 8 i 16 bits. S'ha de dir que toca molt bé, i fins i tot, en un moment ho fa amb una bena tapant-li els ulls. Però tal com se'l presenta, com una mena de monstre de circ amb superpoders als dits... Tampoc és tant, al cap i la fi, si una cançó la coneixes de memòria tocar-la sense mirar el piano no és tant difícil com aquí sembla que et vulguin vendre.

A l'actuació de Leipzig es va tocar per primera vegada una suite amb la banda sonora del joc Crysis del compositor d'Israel, Inon Sur. Es va aprofitar que és un videojoc fet a Alemanya per presentar-la en aquesta ocasió especial. En total varen ser gairebé tres hores de concert. Però quan ja portava dos us puc ben assegurar que ja estava fart i vaig començar a mirar el rellotge. Els dos bisos finals sobre Final Fantasy VII i Castlevania (pensats per fer esclatar crits que ni quan el Barça guanya alguna cosa) va ser eterns per un servidor.

El concert sembla que té l'objectiu de reivindicar la qualitat de la música feta per videojocs, i durant tota l'estona Tallarico i companyia van recordant la mateixa cantarella al respecte, cosa que acaba sent exaperant per aquelles persones que d'això no en tenien cap dubte abans d'anar al concert. A nivell musical, les cançons són molt fidels als videojocs, excessivament pel meu gust. Estan ben interpretades, són correctes, per la qual cosa no em puc queixar d'aquest aspecte tant important. Malgrat tot, prefereixo aquelles propostes més petites que a partir de melodies conegudes de videojocs són capaces de donar-hi una volta i presentar-te quelcom realment nou. Propostes musicals com les del grup The OneUps, un recent descobriment personal del qual us parlaré en breu, és un exemple del bon camí a seguir en aquest camp.

Conclusió? El Video Games Live és un bon espectacle. Si no l'has vist encara i t'agraden els videojocs no perdràs el temps, tot el contrari ja que t'ho passaràs molt bé. Però també té els seus punts foscos. El primer, és que des de fa una bona pila d'anys gairebé no han canviat gairebé gens el repertori i per tant no val la pena repetir l'experiència si ja has anat una vegada. En segon lloc -i per mi el més greu del seus errors- hi ha la citada poca voluntat per escapar de les melodies clàssiques i oferir res més que unes versions orquestrals ben executades però poc arriscades respecte de les originals.