Perdre'm per l'interior d'edificis i trobar personatges marcadament trastocats va ser l'inici de la meva bogeria. Quan arribava la nit una ombra viva prenia la poca llum que algunes espelmes encara donaven, i els éssers no vius més esgarrifosos em perseguien intentant arrencar-me la meva desafortunada ànima.
Però jo volia recuperar la meva estimada Maria. No hi havia prou por al meu cos per fer-me enrera. La seva aparició era la meva esperança, la vaig trobar vàries vegades en aquell malson mentre intentava escapar. Tot i que sabia que ella havia mort ja feia tres anys, mai no vaig deixar de voler apropar-me a aquella càlida figura.
L'última vegada que la vaig poder veure vam parlar força estona, vaig entendre perquè jo havia tornat a Silent Hill i vaig penedir-me de ser home, per tot allò que la meva naturalesa m'havia impulsat a fer. Mentre sortia, encara podia sentir aquelles veus esfereïdores que cridaven en silenci i em feien caminar encara més de presa.
No vaig voler parlar mai de tot allò, ningú podria creure'm.
Silent Hill 2: Restless dreams (PS2, Xbox)
1 comentari:
És un petit homenatge a un dels videojocs que més m'ha captivat. A l'inici, quan vas recorrent aquella rampa vora un jardí i et trobes a una noia que no para de dir coses sense cap sentit ja intueixes que Silent Hill és gran, molt gran.
Estic esperant la meva còpia de SH Origins per la PSP, aquest nadal em sembla que me'l passaré cada nit esgarrifat sota els llençols.
Publica un comentari a l'entrada